Viure de la brossa

Viure de la brossa

Recuperar objectes abandonats al carrer o en contenidors, obtenir-ne les peces més valuoses –especialment les metàl·liques– i vendre-les acaba permetent arribar a final de mes a algunes desenes de famílies.

El temporal de la crisi no amaina. O no ho fa prou encara. Arribar a final de mes, en algunes llars esdevé una epopeia. Qualsevol petit ingrés pot ser bo. "Fa cinc anys era impensable veure segons què; des de fa dos, en alguns punts, et pots trobar gent cercant productes fora d'ús. Caducats." Ho explica el gerent de Revanosa, Josep Gómez, una de les empreses de gestió de residus que operen al Principat. Des de principi d'any s'ha notat encara més un fenomen que fins ara era molt puntual. Cada cop hi ha més particulars que acuden a les gestores a vendre petites peces. Metalls normalment. Objectes que han recuperat de la brossa i que es poden revalorar. Fins ara eren quilos i quilos de ferralla que arribaven a les empreses procedents de la recollida feta pels comuns. Ara, els operaris de les corporacions en moltes ocasions ja no hi són a temps. Hi ha qui ha passat abans. "Anys enrere no s'hi donava cap importància; ara s'arreplega tot per poder sobreviure", afirma Josep Maria Vallès des de Refesa. Tant les empreses com els comuns saben que hi ha particulars que surten a recollir allò que troben. De matinada. Essencialment, les nits abans del dia que les corporacions parroquials tenen fixada la recollida.

Ara per ara, ni les empreses ni les institucions no han adoptat cap mesura. No es persegueix ningú. "És un fet, però penso que encara no és un problema social", manté Gómez. I es fa la vista grossa, com exposa per exemple el gerent de L'home del sac, Eusebi Gratacós. Fonts del comú de Sant Julià reconeixen aquest fet. Sense aturar-se a descobrir les identitats, saben que hi ha tres persones (o més exactament, tres vehicles, un dels quals un tot ter­reny amb remolc incorporat) que habitualment circulen per la par­ròquia (i probablement d'altres) cercant materials abandonats que els puguin suposar certa rendibilitat. "Si trobes un televisor sencer abandonat i t'esperes una estona, és molt probable que en un moment o altre aparegui algú." És cert. La complexitat és localitzar un d'aquells monitors grossos que encara no s'hagi desmanegat. De trencats, tant com es vulgui. La minideixalleria laurediana situada a la carretera de la Rabassa n'és un exemple. Periòdicament apareixen les caixes de les teles. No tenen pràcticament valor. Allò valuós ja hi ha qui s'ha encarregat d'endur-s'ho. Una vegada desmuntada l'estructura, es trenca el tub catòdic i es treu la bobina de coure que hi ha a l'interior. Quan deixa de funcionar, aquella peça és la més valuosa al mercat de la ferralla. Pel coure. Un quilo de ferro es paga a quinze cèntims d'euro. La xifra pràcticament no varia mai. El coure és el metall preciós de la brossa. Com més net, com més pur, com més destriat, més es paga. Fins a quatre euros el quilo. Però el preu del coure és molt oscil·lant. Ep... depèn... dels mercats borsaris. Ara, és clar que per arribar a una quantitat atractiva de bobina en bobina de televisor hi ha una feina a fer. Temps a invertir. "Sempre hi ha el típic espavilat, però també qui ho necessita", afirma Vallès. Mentre no hi hagi la sospita que el material que es porta a vendre procedeixi d'un robatori (i allò que es treu dels estris abandonats al contenidor no es considera furtat, almenys ara per ara), no es para compte al venedor. Fer preguntes incomoda. I sovint porta més temps "fer l'albarà que no els quatre o cinc euros que els dones".

Tornem al televisor. Cerquem aquell que ho arreplegui tot. O gairebé. "Es dóna però no és alarmant", insisteix Gómez, que destaca el fet que, pel moment, i per la intensitat de la crisi, al Principat encara hi ha prou institucions on adreçar-se. "Sabem, d'oïdes, d'algú que es va quedar sense feina i va començar a recollir ferralla. I no li va del tot malament", diuen les fonts del comú de Sant Julià consultades. A l'Associació de gestors de residus també en són conscients. I es debat entre el deure moral de fer front "a la competència deslleial" i el de permetre viure a gent que saben que ho passa malament. En algunes ocasions, els propis operaris de les empreses han arribat a anotar matrícules de vehicles que veuen que recullen des de mobles abandonats fins a petits electrodomèstics als quals els tallen el cable per vendre'l. En la majoria d'ocasions, però, no s'arriba a formular cap denúncia. No valdria la pena. I també, com diu Eusebi Gratacós, en alguns casos aquestes mateixes persones que per necessitat surten al carrer a mirar de recollir el que sigui "fan una tasca social. Poso l'exemple d'algú que enmig d'una carretera, pel que sigui, troba un tros de fer­ro abandonat. I l'agafa. L'haurà tret d'allà i potser n'hi donaran un euro. Empresarialment no hauria sortit rendible anar a buscar aquella ferralla". Hi ha també l'altra cara de la mateixa moneda. L'exposa el gerent de Revanosa: "El problema, per dir-ho d'alguna manera, ve quan algú es posa a furgar a la brossa, ho treu tot buscant el que li convé i ho deixa tot escampat." La mala imatge és notable. Els comuns en són conscients. És més, a la capital, per exemple, ho saben tant, que a primera hora del matí, molts dies, els equips de l'àrea d'higiene ja acuden en punts concrets on saben que aquesta situació es pot donar. Si hi ha més brossa del compte, hi posen ordre. Fins al matí següent. Perquè el negoci de la brossa es dóna de nit.

Descobrir algú que tingui la voluntat de burxar al contenidor és qüestió de rodar una mica. I de temps. Pots descobrir-lo tu a ell. Però també ell a tu. I en aquest cas, la persona en qüestió s'amaga en el primer portal que troba o passa de llarg. Es fa l'orni. Entaular-hi una conversa, de poques paraules, costa Déu i ajut. Aconseguir que s'identifiqui és impossible. Hi ha els qui a poc a poc estan fent un negoci a l'engròs i qui realment ho fa per una necessitat no imperiosa del tot però si per salvar-se de l'ofec. Entre els primers, hi ha més mala bava si t'hi dirigeixes. Són conscients, o poden pensar almenys, que estan duent a terme una il·legalitat. De fet, els empresaris que sí que parlen amb noms i cognoms recorden que ells paguen unes taxes, uns impostos. Que tenen un comerç legalment establert. Entre els segons, aquells que busquen individualment per fer-se una mica de sobresou, per intentar poder arribar a final de mes amb l'aigua al pit i no al coll, el sentiment és més aviat de vergonya aliena. És el cas d'un resident mar­roquí de mitjana edat. La dona fa algunes feinetes. Però ell, després de maldar d'obra en obra amb penes i treballs, va quedar-se sense cap ingrés. Ara malda pels carrers. Surt un parell de cops per setmana. A partir de la mitjanit. De vegades ha recollit alguna cosa que li ha acabat fent servei a casa, diu sense voler entrar en detalls. Algun dia ha acabat carregant quatre fustes i quatre ferros al cotxe. Misèria tot plegat. De vegades, reconeix, és més la sensació d'haver estat fent alguna cosa que no pas el que acabarà portant a casa d'efectiu. Però el material que agafa el particular, ja no el recull el comú.

Conflictes i alguna detenció

"Les tones que recullen els comuns han anat baixant", explica Gratacós. "I ja no parlem de la part industrial", hi afegeix el gerent de L'home del sac. "La construcció ha deixat de generar molt residu metàl·lic." Prou que ho saben des de Refesa. "La producció ha baixat molt, especialment perquè no es fan grans obres", admet Vallès. De fet, i en conjunt, el volum de residu que es recupera al Principat és minso. Cal ajuntar-lo amb els d'altres gestors estrangers, especialment de Catalunya, abans de dur-lo, per exemple, a la foneria. La ferralla és el que més va buscat. De moment no hi ha hagut grans problemes. Però els gestors sí que han detectat algunes pugnes entre particulars que comencen a voler-se fer els amos del carrer. Res d'alarmant. Tampoc delictiu. La detenció de fa uns dies de dos homes que robaven cables en l'obra d'ampliació del Roc de Caldes és un fet aïllat. Com també ho és, de moment, aquells que busquen "iogurts, formatges, llet caducada" en alguns molls de càrrega dels grans hipermercats. Es dóna. Però amb comptagotes. Sí. Hi ha qui (sobre)viu de la brossa. Però sempre amb uns límits. Sortosament encara.

LES BOBINES DE COURE, L'"ESTRELLA" DE LA RECUPERACIÓ

Com que és el metall que més es paga, el coure és el més buscat. Malgrat la crisi, les ofertes que sovint hi ha de pantalles de televisor planes (i de diversa tipologia que hi van associades) fa que la renovació d'aquest parc d'electrodomèstics sigui constant. Especialment, que moltes famílies es desprenguin dels feixucs monitors que incorporen el tub catòdic i, també, bobines de coure. De fet, no és l'únic aparell electrodomèstic on es poden trobar aquestes peces. Per exemple, els altaveus dels equips de música també incorporen aquestes peces. Són les que van més buscades. Aquesta és l'explicació que permet entendre per què la majoria de monitors que apareixen apilats al costat de contenidors o mig amagats entre la brossa abandonada en diferents carrers ja estan desmanegats. Oberts. Trencats. Desmuntats. Per molt que el propietari que va decidir desprendre's de l'aparell el deixés al peu del domicili degudament tancat, amb més o menys servei prestat, sempre hi ha qui n'acaba traient profit. Exactament, en treu la bobina de coure. I d'uns quants grams en uns quants grams... en fan una pila.

font: diariandorra.ad

foto: diariandorra.ad